En el nom de Vallirana ja hi ha, implícita, la condició de vall. Una vall propera a Barcelona, envoltada de les muntanyes del massís del Garraf i de la serra de l’Ordal, que durant segles havia estat lloc de pas, repòs i contemplació. Fins que, amb la industrialització, van arribar les fàbriques i la carretera. També les segones residències. En total, una vintena d’urbanitzacions, pel cap baix, que dispersen la sensació de vila.

Durant 40 anys, la carretera ha partit la vida del poble i ha omplert de soroll i incomoditats el centre de la vila. Les urbanitzacions, actualment dites “barris”, van allunyar-se’n tant com van poder. Ara, a la fi, Vallirana ha recuperat la tranquil·litat amb una variant que ha costat bous i esquelles. I el nou objectiu és generar sentiment de pertinença entre el veïnat de les zones remotes equiparant-les i dotant-les dels serveis necessaris. Si abans el poble era sinònim de radar meteorològic i d’embussos matinals, ara només ho vol ser de vida social i d’anuncis climatològics.