Dimarts, 15 de Novembre de 2011

Real com la vida mateixa

Reflexionava fa uns dies sobre el lideratge en l'administració. Algú em va dir: "Això és teoria ..."

El final de setmana discutíem a casa sobre el problema dels néts a compte de les retallades a les escoles. Amb les últimes mogudes, els nens, de 4 i 8 anys, tenen escola de 9 a 12.30, i després de 3 a 4.30. Com s'ho fan els pares? Ser consultor de casta et porta sempre a veure de resoldre-ho tot:

Plantejament: El problema és que no hi ha diners per pagar més hores. I que, a més, els pares han de treballar - els que poden - i complir els seus horaris laborals. I que, a més, les criatures en general necessiten més hores de suports específics. I que, a més, seria molt bona cosa que tinguessin un temps d'esbarjo o el que fos des que els pares els hagin de deixar - abans de classe - i des de final de classes fins que els seus pares els puguin recollir. Tot això és d'una absoluta obvietat.

Entorn del problema: El quadre de mestres està format per bons professionals, gent assenyada i de bona voluntat. L'AMPA està formada per pares i mares de diversos orígens, entre ells hi ha professionals amb carreres de ciències i de lletres, treballadors de diverses qualificacions i mestresses de casa. Un bon percentatge de tots ells a l'atur. Tots, en general, gent assenyada i de bona voluntat. Mestres i gent de l'AMPA es coneixen bé i tenen tracte regular i freqüent.

Solucions que ja s'havien plantejat i que no solucionaven res i, encara pitjor, que ho embolicava tot encara més. En un moment o altre s'havia proposat: Anar tots a l'ajuntament a cridar a l'alcalde. Anar tots a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, a cridar el president. Anar tots a la conselleria d'ensenyament a cridar a la consellera. Tallar la carretera general del poble. Tallar la Diagonal. Fer tot això i, a més, portar a tots els nens amb cassoles perquè vagin aprenent a indignar-se. Posar-se tot el món una samarreta de color lila florescent. Etc ...

Solució elemental, d'acord amb tots els valors de solidaritat, cooperació, esperit d'equip, serenitat, amor mutu, compassió, optimització de recursos, amistat, etc., etc., etc ... És a dir:


1 .- Els mestres i l'AMPA és reuneixen, i tracten el problema partint del molt assenyat principi confucià que diu que, en aquesta vida, si volem funcionar harmoniosament, davant un problema d'interessos enfrontats, el que les dues parts no han de fer és posar sobre la taula drets contra drets, ni de bon tros, forces contra forces, sinó que el que cal fer és que cada part exposi les seves necessitats i que cada part faci tot el possible per satisfer les necessitats de l'altra part.

2 .- Per aquest procediment s'estableixen:

• Que els pares i mares necessiten (no tots, però si molts), que els nens es quedin d'hora, perquè els pares puguin anar a treballar, i ... etc ... al migdia, i ... etc ... a la tarda.

• Els mestres i les mestres, davant d'això, no diuen això de que si s'han cregut que l'escola és un pàrquing, perquè coneixen el problema i el comprenen.

• Els mestres i les mestres diuen que ells són pocs i tenen el temps molt just, i que no poden cobrir, en absolut, tot aquest temps, ni altres coses (suports, repassos, etc ...) i que, encara que tenen el sou bastant segur està també bastant retallat, de manera que el seu temps lliure ho necessiten per les seves coses.

• Els pares i mares, que saben de les penúries de l'escola, i que saben que els mestres i les mestres estan bastant esgotats, perquè per això ells i elles són pares i mares dels nens i saben que alguns són de la pell de barrabàs, s'abstenen de fer comentaris com "bé que teniu tres mesos de vacances' i altres coses per l'estil.

• A la vista de tot això, les dues parts formen una petita comissió perquè es proposi una solució en un termini raonable, per exemple un dia (és més del temps que s'empra en una empresa seriosa per prendre una decisió així, i, en tot cas, és més que suficient. Els que en comptes de resoldre el problema vulguin fer tertúlia, que vagin al bar).

3 .- La comissió examina el total de mitjans de què disposa:

• Mitjans materials: Una magnífic escola amb unes magnífiques instal·lacions. Indecentment infrautilitzades si comptem els 365 dies de l'any. Amb una escola així, els propietaris d'un centre concertat no només cobreixen les despeses que genera, sinó que, a més, treuen un bon benefici. Gestionant, és clar.

• Mitjans humans: En primer lloc, uns bons mestres, pagats per l'estat, i que estarien disposats a sentir-se motivats, perquè són gent jove i els agrada el seu ofici.

• I en segon lloc, la gent de l'AMPA, perquè es tracta de la formació dels seus fills i, tal com estan les coses, val la pena fer el que sigui.

4 .- I es passa de la idea al projecte:

• Un grup de pares i mares, professionals 'de ciències', en atur i amb afició i gràcia per ensenyar, dedicaran les hores necessàries per donar suport, repàs o el que sigui als alumnes que ho necessitin, individualment o en grups. Com ja fan a casa, diguem. Això que sempre s'han anomenat les 'classes particulars'. Naturalment coordinant-se amb els textos i mètodes de l'escola.

• I, per descomptat, el mateix es farà amb un grup de professionals 'de lletres'.

• Un tercer grup de pares i mares, professionals o no, amb certa afició i gràcia per tenir cura de nens i jugar amb ells, es faran càrrec dels nens que es quedin a l'escola en aquestes hores maleïdes de 'abans' i 'després' . Sempre hi haurà algun mestre present.

• I, ja posats a exercir d’intel·ligents en actiu, un quart grup de gent més imaginativa i emprenedora, pensarà i posarà en marxa idees d'activitats per realitzar a l'escola, fora d'hores, en finals de setmana, vacances, etc ..., per treure una rendibilitat a les instal·lacions i, amb això, cobrir el que falti en beques de menjador, transport, etc., etc., etc ...

Volen saber el final de la història? M'ho ha explicat la mare dels néts avui mateix::

Acceptada la idea bàsica per els pares i les mares, els mestres i les mestres, i plantejada a l'autoritat competent, la resposta rebuda immediatament ha estat:

"Tot això és impensable. Els aturats no poden treballar. Aquí ningú que no sigui de l'escola pot desenvolupar cap activitat perquè no estaria assegurat. Què passaria si ...? I què passaria si ...? No es poden assumir aquestes responsabilitats. I què dirien els d'altres escoles? Si al final cada escola farà el que vulgui això serà un descontrol total ... "

Aquest tipus d'explicacions fan caure la cara de vergonya a qualsevol persona assenyada. Aquest tipus d'explicacions, en aquest cas particular, arruïnen les possibilitats de que, en les actuals circumstàncies, els nostres nens puguin rebre una educació millor, i que ells i els seus pares puguin portar una vida millor. Aquest tipus d'explicacions a més, dit sigui de passada, són les que arruïnaran la nostra civilització, que es consumirà entre la burocràcia i la incapacitat de prendre decisions decents. Si les lleis, les normes i els reglaments, que se suposa que estan per defensar-nos, s'usen per paralitzar solucions sensates, llavors, tot, l'escola i el nostre món, s’acabarà. Apaga i anem-nos.

No vull tornar a sentir dir que "això és teoria". No, senyor. Això és lideratge.

Calen directors líders a les escoles, que diguin que això (o qualsevol altra cosa per aquest estil) és bo, és necessari, no hi ha alternativa millor i, per tant, es fa. I que per fer-ho està disposat a moure cel i terra. I, en tot cas, fer-ho.

I fan falta líders funcionaris i polítics en la conselleria que diguin que això s'ha de poder permetre que es faci. I si per això cal fer circulars, que es facin, que cal una hora per redactar-les i enviar-les. I si per això els seus serveis jurídics han de redactar lleis o reglaments, que les canviïn, que es necessiten dos dies per redactar-les i publicar-les.

I si per la immersió lingüística s'està disposat a desacatar el que sigui, per això encara més. De manera que si els de més amunt no es mouen, els de més avall que exerceixin el seu lideratge implantant aquest tipus de solucions, si cal, per les braves. S'és un líder o s'és un mindungui.

Tampoc vull tornar a sentir que aquest tipus d'acords entre mestres i AMPA són impossibles. En un immens nombre de casos sí que són possibles. Per això cal, senzillament, que hi hagi un grup de persones de bona voluntat i amb ganes, i que es facin servir els mecanismes de treball de grups adequats. Aquest consultor de canvi ho té clar perquè és el seu ofici; sap com plantejar i sap com muntar la dinàmica que ho faci possible. I, com ell, hi ha un munt de gent que sap com fer-ho. No és cap secret.

Evidentment, també ajudaria que cap família aprofités qualsevol problema per muntar un plet, i que cap advocat estigués disposat a treure unes ‘perras’ inflant el gos del problema, i que cap jutge acceptés que es muntés un pollastre portat més pels pèls que per les plomes . I, si és possible demanar-ho, que cap polític fes servir aquest hipotètic problema per esgarrapar uns vots escorxant a algú. En fi, que ajudaria molt que la gent es comportés decentment. I per això res millor que el següent: Que tothom sàpiga que si algú volgués treure avantatges indecentment dels hipotètics problemes que es poguessin derivar d'aquest tipus de solucions, la societat sencera se'ls tiraria sobre per enlletgir-los la seva conducta.

I, finalment: salvem el parany final: No es necessita una solució general que valgui per a tots. Es necessiten 10.000 solucions particulars per a deu mil problemes que no poden esperar que una manada de polítics ganduls i xarlatans considerin que guanyaran alguna cosa ells i els seus partits fent una llei monstruosa que cobreixi tot, a tot arreu i que defensi de tot, a tot arreu. Es tracta que, ja que no són capaços de resoldre els problemes generals, almenys no fotin als que volen resoldre els seus problemes particulars.