El nostre polític destaca per la noblessa dels seus sentiments i la dignitat del seu port extern. Parla pausadament i mai perd la serenitat. Afable i conciliador, no hi ha res en ell que sigui vulgar.

 

A l’arribar a la direcció del govern, va renunciar a casi tota vida social; gairebé se’l va veure en festes o celebracions. Va fer una excepció amb una boda del seu cosí NN: va assistir a la cerimònia religiosa, però no es va quedar al banquet.

 

Va passar-se quinze anys al capdavant de l’Estat, i en cap moment va sucumbir a les tentacions de la corrupció. A la seva vida privada va adoptar un to extremadament auster, la qual cosa provocà més d’una queixa per part de la seva dona, dels fills i d’altres parents. A la vegada, dedicava una considerable quantitat de diners a l’ajuda dels indigents. La seva reputació era irreprotxable, pel que ni tan sols va haver de rebutjar propostes de soborn: els eventuals sobornadors ni ho intentaven, conscients de la inutilitat de les seves pretensions.

 

En la seva tasca de govern no es va limitar a seguir al poble, d'acord amb les dades que oferien els escrutadors de les opinions dominants. La demagogia no anava amb ell. Es va negar a adular a la ciutadania i va actuar com un bon mestre, que persuadeix amb raons sòlides. Si advertia que la gent anava al més fàcil, sabia ser fort per fer-li veure el que convenia al bé comú.

 

Quan el seu país es va veure envoltat en conflictes bèl·lics, va actuar amb prudència, sense llançar-se a aventures temeràries, fins i tot quan la opinió pública semblava alentar-les. Va aconseguir frenar aquests ímpetus desbordants i contenir les ànsies de ingerència en assumptes interns d'altres països.

 

Va saber aprofitar els anys de prosperitat econòmica i de superàvit en els comptes públics per desenvolupar un ambiciós programa d’obres públiques i de monuments artístics. Va contractar als millors artistes i, en un termini sorprenentment curt, va impulsar la creació d’obres destinades a ser l’admiració de les generacions futures. Mai s’ha fet tant de tanta qualitat en tan poc temps.

 

Quan tot el somreia i semblava tenir el món sota els seus peus, la tragèdia colpejà durament la seva família. En un breu lapse de temps moriren els seus fills, la seva germana i la quasi totalitat dels seus parents i amics. Tampoc aleshores va perdre la grandesa d’esperit, i va saber mantenir la compostura davant l’adversitat. Després de patir un revés electoral, va deixar la política i es va retirar a la vida privada. La seva ausència va ser breu: la ciutadania l’anyorava i el cridà novament per a que es fes càrrec del Govern. No se sentia molt animat a tornar, pero el poble va demanar-li disculpes per la seva ingratitut i ell acceptà encarregar-se altra vegada dels assumtes de l’Estat.

 

Va dispusar d’un poder com mai havia tingut ningú abans que ell, i tot i així no va tractar a ningún enemic personal com a adversari irreconciliable. Li tocà viure temps atzarosos, però enmig dels conflictes més envenenats va saber mantenir la moderació i l’alçada de mires.

 

Estic parlant de Pericles, el líder de la democràcia atenès en el segle V a.C., tal com el va descriure Plutarco. Els historiadors han donat el seu nom, “el segle de Pericles”, a aquella època gloriosa, no només d’Atenes, sino de la humanitat en general. Es veritat, però el seu cas mostra que l’ideal polític exitós i honrat no és possible.

 

Davant les imminents eleccions ens correspon la manera de trobar – i votar – a aquells Pericles en potència, tant en l’àmbit regional com municipal. Per descomptat que un sistema electoral de llistes obertes o desbloquejades facilitaria la seva elecció. De totes maneres, podem abonar el peatje de la llista tancada si així els ajudem a entrar als ajuntaments i parlaments. Els polítics no compten amb la simpatia de la gent, pero no tot està perdut: hi ha també candidats honestos i capaços, disposats a treballar amb abnegació per la cosa pública. Amb el nostre recolzament, al menys podran intentar-ho.

Alejandro Navas
Professor de Sociologia de la Universitat de Navarra