L’any 1971, a les acaballes del franquisme, un arquitecte valent va publicar un llibre valent, titulat “Barcelona adéu!”, no com a pregunta sinó com una afirmació contundent i desesperada. Es dedicava a descriure el desgavell existent llavors en la planificació, les lleis, els tràmits, els funcionaris, les obres ‘oficials’, l’àrea metropolitana, els parcs, els túnels, els cinturons, les autopistes, els altres vials, els peons, els edificis singulars, les rates i les barraques, els parcs, i altres qüestions molt punyents... a banda del melic (“mirar-se tant el melic és poc elegant. A més, cal pensar que cadascú, com a mínim, en té un”).

 

Amb una prudència imprudent, barrejant fotos i dibuixos i amb molta gràcia, concloïa que “Barcelona està trista. Malgrat fires i congressos. Li falta inhalar aire pur, colat amb fulles verdes... Li falta eixamplar el pit i donar el crit alliberador dels embulls urbanístics, embulls administratius, embulls d’influències... Més que pessimisme, és desconfiança pessimista, perquè si no es respecta tota ordenança i llei, si la densitat s’atapeeix, si no tenim els parcs que hauríem de tenir, si va desapareixent el patrimoni barceloní, si el futur es veu imprecís, si tot va com s’ha exposat i va, si estan satisfets de la seva condició... Serem optimistes i confiats?... Sols resta ja, encara que afortunadament, l’esperança dels joves. Que vinguin aviat, sense malejar. Que vinguin aviat, perquè com més tardin, més estropellat estarà tot. Que es comencin a treure la mà del cap, que assenyalin i condueixin... I per tot això, SOL·LICITA: Que es faci el que ha de ser fet, per fer les coses ben fetes...”
 

El llibre va recollir lloances de personatges de l’època, alguns encara d’avui, com Néstor Luján, Carmen Alcalde, Josep Maria Espinàs (“Un manifest impressionant, que ho serà més encara si el segueix el silenci”), Josep Maria Fargas, el jurat del Premi Catalònia 1970; van passar quatre anys i morí el dictador, altres quatre i va anar arrelant la democràcia, i a hores d’avui ja fa 43 anys de la seva publicació, i ens preguntem si l’ha seguit el silenci.
 

Assentint al debat titulat “El futur és capital”, dins els esmorzars organitzats per Alcaldes.eu i El Punt Avui, i escoltant els alcaldes de les quatre capitals catalanes, sembla que la denúncia del llibre, que llavors també hagués dit coses semblants de Girona, Lleida i Tarragona, no va ser envà. La Barcelona de 2014 lluita, amb les altres tres capitals, per ser una ciutat intel·ligent, i atrau a gent de tot el món, i es preocupa per una gestió més eficient i transparent pels ciutadans. No direm que tot va bé, però sí que molts dels problemes denunciats al llibre son avui records del passat. 
 

Com diu el seu autor, Carles Lladó, l’arquitecte valent, segueix denunciant tot el que veu injust, “Sóc un crit sota coixí, però sóc jo i sóc així, ho veig així, i és així”. Gràcies a gent com el Carles Lladó hi ha coses que van més bé avui que ahir, i Barcelona ho ha notat. Ho diuen des de tot el món. Ho diem molts i és així.