La Demarcació de Costes a Catalunya del Ministeri d’Agricultura està cobrant des de fa uns tres anys un cànon d’ocupació a tots els municipis costaners que sembla desproporcionat.

 

Es tracta del cànon d’ocupació i aprofitament del domini públic marítim terrestre, previst per l’article 84 de la Llei de Costes de 1988. 

 

Segons l’Ordre de 30 d’octubre de 1992, que el regula, la seva base imposable és bàsicament “el valor del terreny ocupat, que es determinarà per equiparació al més alt dels tres valors següents, aplicables als terrenys contigus a les seves zones de servitud que tinguin un aprofitament similar als usos que es proposin pel domini públic sol·licitat: El valor catastral, el comprovat per l’Administració a efectes de qualsevol tribut, o el preu, contraprestació o valor d’adquisició declarats pels subjectes passius.”

 

Com s’ha pogut  comprovar, la Demarcació de Costes recull les dades d’immobles colindants però sense filtrar les dades en base a l’equiparabilitat i el aprofitament similar, que són els criteris de valoració principal assenyalats a l’Ordre ministerial. Amb aquesta errònia actuació el resultat que es produeix moltes vegades és que bona part de les mostres utilitzades es refereixen a un pis d’un edifici de moltes plantes, amb altíssima edificabilitat, unes 10 vegades superior a la que acostumen a tenir les ocupacions dels “xiringuitos” de la platja, contràriament a l’establert a l’Ordre de 30-10-1992.

 

En conseqüència, el cànon es pot disparar un 300% per sobre de l’import que correspondria si s’haguessin aplicat bé les instruccions de l’Ordre esmentada. 

 

Així doncs, utilitzant el mateix mètode que segueix la Demarcació de Costes es pot arribar a solucions fiscals radicalment injustes, pel fet de no haver discriminat els valors dels immobles colindants d’acord amb la seva equiparabilitat i aprofitament similar. Desconeixem si es venen aplicant els mateixos criteris a altres punts de la costa espanyola. 

 

Aquesta actuació en front dels municipis costaners catalans s’està produint al menys des de l’any 2010, disparant-se el cànon per deu en alguns casos. 

 

Els primers perjudicats són els ajuntaments afectats, i tot seguit els veïns que exploten els “xiringuitos”, terrasses, gandules…, a qui tot seguit s’ha de repercutir l’encariment del cànon.

 

Som de l’opinió que els valors s’han d’ajustar als temps que corren, altrament, és possible, que afegim una càrrega- una més- al turisme, en comptes d’alleugerir-lo, i una nosa als Ajuntaments a l’hora de gestionar-lo.