Comentarem avui una recent i interessant, per nova, Sentència dictada per la Sala del Contenciós-administratiu de l'Audiència Nacional el passat 26 de setembre de 2013, arran de la denúncia interposada pel pare d'un alumne menor d'edat d’un col·legi, amb motiu de l'accés al mòbil d'ús particular del seu fill per part del Director del Centre, sense el previ consentiment dels seus pares.
 

En el cas concret es va tractar de la revisió pel director del Centre Escolar de l'arxiu històric de navegació i contingut multimèdia emmagatzemat al dispositiu del menor.
 

Inicialment es va presentar una denúncia penal que va ser arxivada. I posteriorment una denúncia davant l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, que és el que va donar inici al procediment que es resol en la present Sentència que comentem.
 

La qüestió debatuda és si l'actuació el director del Col·legi, que va intervenir el terminal en les condicions expressades, va atemptar contra la intimitat del menor vulnerant la normativa sobre protecció de dades, a més de l'art 18.3 del text Constitucional en allò que pogués afectar el lliure dret a les comunicacions .
 

Doncs bé, parteix la molt ben fonamentada Sentència de la necessitat de ponderar el conflicte entre drets existents.
 

Així, es parteix de la tesi que el dret a la protecció de dades no és il· limitat sinó que pot quedar constret per la presència d'altres drets en conflicte, i en el cas concret analitzat, l'acció disciplinària iniciada després de la comunicació d'una nena del mateix Centre Escolar que va expressar sentir-se violentada pels arxius audiovisuals que li van ser exhibits pel fill del recurrent i per tant en protecció dels dret d'aquesta nena o d'altres alumnes del mateix centre.
 

El Tribunal analitza la normativa interna de l'ordenament jurídic espanyol aplicable, i adverteix la seva discordança amb la normativa comunitària, més encara, després de la sentència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (TJCE) de 24-11-2011 que estableix que en matèria de protecció de dades (segons l'art 7.f de la Directiva europea 95/46) hi ha dos requisits cumulatius per legitimar el tractament de dades: que sigui necessari per satisfer un interès legítim, i que no prevalguin drets i llibertats fonamentals de l'interessat.
 

Partint d'aquesta regulació i interpretació, la sentència considera que l'activitat educativa només es pot qualificar d'autèntic "servei públic" (art. 108 de la Llei General d'Educació, de 3 de maig de 2006), i pel que fa a la satisfacció d'un interès legítim del responsable del tractament, resulta notori l'interès del director del Col·legi, com és l'adequada prestació del servei educatiu que té encomanat i la protecció dels drets dels altres menors la guarda dels quals se li han confiat.

 

Acaba citant la Llei la Llei Orgànica 8/1985, de 3 de juliol, reguladora del dret a l'educació (art. 6) que reconeix als alumnes els drets bàsics:

I es recolza finalment la Sentència en la dictada pel Tribunal Constitucional el 15 d'octubre de 1982, que es refereix juntament a moral pública a la protecció de la infància, per rebutjar l'ús de la pornografia quan els destinataris són menors.

En definitiva, es desestima el recurs interposat pel pare del menor, legitimant l'actuació del director del Centre Escolar.