Passa que fets aparentment susceptibles de ser incardinats com negociacions prohibides, no ho són, i es queden en l'àmbit d’una altra figura delictiva amb la qual guarda estreta relació: la prevaricació de funcionari públic, això és, el dictat d'una resolució injusta sabent-ho( art. 404 CP).

 

És el que li va passar al regidor d’un Ajuntament que va intervenir en la decisió adoptada per la seva Comissió de Govern que aprovava adjudicar determinat contracte d'obres a una societat mercantil, en la qual tant ell com la seva pròpia família n’eren accionistes.

 

Sabia que s'adjudicava a aquesta Societat, voluntàriament i intencionada i el va ocultar a la Comissió, i no obstant això, va votar-ho a favor.

 

Doncs bé, l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 5a), en la sentència dictada el 23 de setembre de 2002, va condemnar al regidor a vuit anys d'inhabilitació especial per a càrrec públic, després de considerar que tot i quedar demostrat que ell i la seva família eren accionistes de la societat a la qual s'havia adjudicat determinat contracte d'obres, però no podia provar que ell mateix hagués desenvolupat activitat d'assessorament a l'empresa per optar o aconseguir el contracte adjudicat.

 

Recordem: el regidor, en tant que funcionari públic subjecte al règim legal d'incompatibilitats, no pot desenvolupar la seva activitat pública i alhora una activitat professional o d'assessorament, en règim de dependència o al servei de persones o entitats privades, en assumpte en què intervé per raó del càrrec.

 

En el cas concret analitzat en la Sentència al·ludida, es resol que faltava un dels dos elements integrants del delicte de l'art. 441 del Codi Penal, això és, que desenvolupés una activitat professional o d'assessorament en la seva Societat mercantil.

 

Aparentment difícil equilibri, però el simple fet de ser accionista i familiar de la resta d'accionistes de la Societat, no implicava necessàriament desenvolupar una "activitat professional o d'assessorament" si aquesta no resultava provada.

 

És el que va passar: no va resultar provada aquesta activitat. Les meres sospites o possibilitats, per tant, mai no poden sustentar una condemna, havent conseqüentment d’aplicar la màxima "in dubio pro reo", encara més perquè juntament amb l'aplicació del "non bis in idem" feien difícil el seu encaix en l'esmentat delicte.