per Pau SaumellLa situació de greu crisi social que vivim des de 2007, i que no sembla afluixar, està posant en perill cada vegada més al dret fonamental a l’habitatge, i els primers que reben les queixes de les famílies amb perill de quedar-se al carrer son els Alcaldes, plantejant-se la possibilitat de cessió d’habitatges municipals per atendre aquestes necessitats bàsiques.
Segons l’article 25.2 LBRL (i Decret legislatiu català 2/2003), el municipi és competent en la prestació de serveis socials, promoció i reinserció.
Els habitatges buits que disposi l’Ajuntament per aquestes finalitats han de ser béns patrimonials, és a dir, no destinats a l’ús o servei públic ni a l’aprofitament comú dels veïns.
Per la preparació i adjudicació de contractes de lloguer s’ha de seguir la normativa de contractació de les administracions publiques, que és actualment el R.D Legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, Text Refós de la llei de contractes del sector públic, essent la subhasta el procediment normal d’adjudicació (art. 219 DL 2/2003), i el concurs el procediment excepcional, encara que potser fora aquest el més adequat, donat que s’han de valorar fonamentalment aspectes de caire social.
El plec de clàusules administratives, que s’haurà de publicar al butlletí oficial, haurà de fixar els requisits de caire públic i social que hauran de complir els aspirants.
Per aquesta finalitat actualment pot ser un obstacle legal la redacció de l’article 219 del D.L. 2/2003, que obliga a administrar els bens patrimonials amb criteris de màxima rendibilitat
“en les condicions usuals de la pràctica civil i mercantil”. Però aquests requeriments legals haurien d’entendre’s suavitzats pel que diu l’article 72.3 del Reglament català de Patrimoni dels ens locals, de 17 d’0ctubre de 1988, encara que sigui de rang inferior:
“…els ens locals poden valorar motivacions de prestació de serveis socials, promoció i reinserció socials, (…), o d’altres semblants, que facin prevaler una rendibilitat social per sobre de la rendibilitat econòmica.”La cessió gratuïta a particulars no està permesa per la llei, segons el D.L. 2/2003, article 212, que només la permet, determinant en l’acord la finalitat concreta, a entitats privades sense ànim de lucre i per finalitats d’utilitat pública o d’interès social, sempre que contribueixin al compliment d’interessos locals, revertint al municipi en cas d’incompliment, amb dret del municipi a ser indemnitzat pels danys i perjudicis que hagi patit el patrimoni públics.