per Joan Sala

Amb els temps que corren, ja és agosarat fer-se la pregunta del títol, però com que l’hem feta, hem de veure, no solament si els que tenen el poder, tenen imaginació, sinó també si és possible que en tinguin, i si en tenen si el poden exercir.

 

D’entrada, hem de delimitar la dimensió de la paraula poder, ja que de les diferents definicions que ens donen els diccionaris, la única que ens pot servir pel tema és la que ens diu que poder és la facultat d’imposar-se als altres, sigui en l’àmbit que sigui; però com que el tema va direccionat cap a aquells que ens governen, ha de ser en aquest sentit que hem de veure si és possible compaginar, poder i imaginació.

 

Cal adonar-se que d’imaginació tothom en té, però no sempre van junts els dos conceptes esmentats, poques vegades hi van, no són línies, ni convergents, ni paral·leles, sinó més aviat són divergents; costa d’explicar, però ho provarem.

 

A qui vol accedir el poder amb majúscula, o sigui per governar, la seva imaginació li treballa a jornada complerta, no hi ha descans, quasi tot serveix per tal d’assolir la fita proposada, i en aquest sentit la seva imaginació, si s’ha tingut èxit, mereix una bona nota.

 

Aquells que han obtingut el premi a la seva imaginació, que fins a aquest moment només ha servit per profit propi, i que ja han pogut seure a una de les cadires del poder, han de demostrar que el saben exercir; i aquí ve el drama, ja que la possibilitat d’imposar-se, està molt condicionada, atès que de poders n’hi ha de diferents classes, i tots volen imposar-se. No fem una anàlisi dels molts poders existents, perquè la llista  seria massa llarga; pel tema de què es tracta només n’esmentarem els tres assenyalats per Montesquieu, legislatiu, executiu i judicial.

 

Qui tingui la paciència de llegir, ja sabrà les dificultats, del funcionament del poder legislatiu, i també en l’executiu es troba el seu poder limitat per la teranyina de normes que, en l’exercici del seu poder han fet els anteriors, a més del temor constant i cert de poder equivocar-se, i caure en mans de l’últim poder, encara que sigui com a simple presumpció; l’esforç de la seva imaginació inicial podria no haver servit per res. 

 

 

1) S’ha plantejat a un Ajuntament, que en el seu terme municipal compta amb una urbanització, la possibilitat de renovar el seu enllumenat públic d’una manera ben singular, molt més eficient que el sistema tradicional; efectivament l’estalvi energètic i de costos que suposaria l’execució d’aquestes obres i amb una possible subvenció permetrien pagar el preu de l’obra en certificacions mensuals d’import equivalent a la meitat de l’estalvi del consum del mes anterior, i el contractista que ho proposa hi està d’acord.

 

L’empresa interessada en l’obra dóna com argument l’estalvi econòmic que s’ha aconseguit amb el canvi d’enllumenat idèntic a un gran centre comercial 

 

Es pregunta, si la normativa de Contractes del Sector Públic permet d’aplicar la fórmula financera proposada.

 

2) D’acord amb l’article 200.4 de la Llei de Contractes del Sector Públic, l’Administració té l’obligació de pagar el preu del contracte dintre del termini d’un mes de la data d’expedició de les certificacions d’obres, i ha de disposar de crèdit suficient en el moment de contractar les obres i/o serveis de què es tracti.

 

El pagament del preu no pot condicionar-se al cobrament de subvencions per part de l’Ajuntament perquè el fet d’haver signat el contracte suposa l’existència d’un crèdit pressupostari, sens perjudici de què l’òrgan de contractació pugui anticipar la tramitació del contracte condicionant-ne la seva execució al cobrament de les subvencions tal com ho autoritza l’art.94.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic ni tampoc aplicant l’estalvi del cost  de l’energia.

 

3) Conclusió formal o legalista: De l’anterior en resulta que la normativa administrativa no permet de pagar el preu de la renovació de l’enllumenat públic en la forma proposada per l’empresa, perquè l’Ajuntament infringiria l’art. 200.4 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

 

És la limitació del poder executiu que ha de vetllar per una despesa responsable, limitació imposada per un altre poder, legislatiu, i compte amb no complir la normativa, per no caure en mans de l’altre poder, el judicial. 

 

4) Però l’activitat privada permet una més ràpida adaptació a les necessitats actuals, mentre que al servei públic li costa de trencar amb els hàbits; no comença de ser hora de dur la imaginació al poder, fent les coses tal com cal?

 

Un exemple encara més entenedor és el d’aquell funcionari, que tenint la responsabilitat del menjar de les vaques d’una granja estatal, poc abans d’acabar l’any es va trobar que  s’havia esgotat  la partida del pressupost destinada al menjar, i va carregar la despesa a una altra partida; expedient disciplinari, i un temps de suspensió de feina i sou. L’any següent es va complir de forma exacte amb el pressupost; les vaques es van morir per falta de menjar i ¡no va passar res!. S’havia complert amb la normativa.