per Miguel Aznar

És molt poc probable que em llegeixis, tan lluny d’Abu Dhabi i en aquesta llengua tan estranya per tu, que parles aquell àrab elegantíssim i aquell anglès de fer negocis. El nostre comú espònsor ens va ajuntar: Jo era el seu soci i tu series el meu secretari i xofer.
 
Vaig saber de la teva vida: Cristià ortodox, capità de l’exèrcit sirià, culte i amb visió clara. Veies (fa trenta anys ja, déu meu!) que aquells estranys aparellaments de cristians (ortodoxes, maronites, caldeus ...) amb els qui tenien el poder (sunnites, xiïtes, drusos...) era una defensa a curt termini i una terrible incògnita pel futur. Havies escapat als Emirats com un primer pas, però no volies allunyar-te massa de la teva terra: “Tu que ets espanyol m’entens, Mike”, em deies, “els Omeies quan van marxar d’aquí a la teva terra enyoraven la palmera...”.

Em vas oferir la teva amistat. La teva muller em va ensenyar la recepta del millor taboulé que mai havia menjat; el teu fill, Al Mansur (ja et deu haver fet avi) es llepava els dits: “Mmmmm! Taboulé!”... Un dia, amb molta delicadesa, em vas dir que, encara que suposaves que jo era catòlic llatí, m’oferies d’anar amb la teva família i amics a la missa de la seva Església Ortodoxa grega. En aquelles terres, el divendres és el dia sant dels musulmans, el dissabte dels jueus, el diumenge del cristians llatins i el dilluns dels cristians orientals, en queden tres dies nets per fer negocis...

Jo ja havia seguit els ritus orientals de sant Joan Crisòstom, i el siríac que varen portar a Montserrat, i d’altres litúrgies papistes i no papistes. Però mai em vaig sentir tan en comunió amb una assemblea de fidels com allà, amb un cerimonial grec i l’àrab com llengua del poble. Sou bona gent.

Avui, el teu vell país dels Omeies està rebentant. Un gran cap de l’exèrcit, cristià ortodox com vosaltres, al costat dels ‘dolents’, ha mort junt amb mitja dotzena de gent important i uns quants milers de gent del carrer. És la primavera del teu país o és la tardor de tots nosaltres? Què quedarà quan sunnites i alauites s’acabin de matar? I, mentrestant, aquí la gent pensa que és la lluita per la democràcia... Quan tenim ganes de barallar-nos sempre trobem unes paraules grans, immenses...

Salam, Youssef, salam.