per Miguel Aznar

Els grans canvis socials arriben quan la gent canvia de forma de pensar. Les persones canvien? No. Però els vells es moren amb les seves idees i les noves generacions pensen diferent. Així es van imposar idees com que la terra és rodona o que existeixen els microbis. És així com el col·lectiu ‘la gent’, canvia. Si canvia... No us esvereu: tot això és no més per intentar mantenir la serenitat.

Les comarques de Castelló tenen una rància tradició de caciquisme. La meva àvia paterna, nascuda a les terres txurres de l’Alt Palància, explicava barbaritats dels temps d’en Navarro Reverter i els altres amos de la província que controlaven tots els fils del poder i que es remuntaven fins als últims vint anys del segle XIX. En aquells temps ja hi havia Fabres a la Diputació de Castelló. Fins ara, Carlos Fabra, acusat de tota classe d’abusos (que ell ha desmentit i que ha aconseguit, movent els abans citats fils del poder més que centenaris, que quedessin impunes), era el floró de la nissaga. La seva afirmació de que els milions que tenia era perquè cada any li tocava la loteria ha donat la volta al món.

Però ja tenim una digna successora: La seva filla, diputada del PP (de qui, si no?), amb l’ultradepurat sentit de la veritat heretat de generacions, ha afirmat que, quan Rajoy deia que retallaria la paga als aturats i els seus aplaudien amb el mateix entusiasme que varen aplaudir la guerra del Iraq, i ella va dir la ja frase cèlebre (més que el mot de Cambronne) de “¡Que se jodan!”, en realitat no es referia als aturats.
Als txurros de l’Alt Palància parlen castellà (bé, diguem ‘aragonès occidental’), però baixant una mica pel riu, ja diuen que si lo pare és músic, la filla balladora.