Mística i èpica


per Miguel Aznar


Als anys cinquanta, per un lapsus de la meva mare, vaig conèixer (amb 12 anys) el que era una mina de plom, a Linares. Fora de les perforadores neumàtiques, del motor dièsel per connectar amb una banda de cuiro el corró per pujar i baixar la vagoneta que feia alhora d’ascensor, i de la dinamita, la resta, incloent les mascares de protecció, eren com al temps del romans. Allà no hi havia èpica, sinó misèria i horror. La mística i l’èpica, en aquella terra, es guardaven pels toros i pels "maletillas" que morien esventrats a la llum de la lluna. "Y ya que no tengo madre, la Macarena me ampare si me cuelgas de un pitón".

Després va venir la universitat, les lluites antifranquistes, l’èpica dels miners, mirái mirái Maruxina, i l’herència dels dinamiters d’abans de la guerra. Al 65, a Bèlgica, vaig conèixer una colla de miners asturians exiliats, del PC. Vaig preguntar: “Què feu a Brussel·les, les mines són a l’Hérault, al costat de França?” Em van dir: “Nosaltres només baixarem a les nostres mines, a morir allà, com el pare, com l’avi... A aquestes, mai. Treballem de mossos de magatzem. Paguen poc, però a la mina, només a la nostra”.  La mística de la mina, (jo ja havia estudiat que aquelles mines eren més modernes i civilitzades, no la bestialitat andalusa) i l’èpica de morir a la mina o lluitant amb dinamita contra la guàrdia civil. Era un quadre meravellós, per entusiasmar a qualsevol amb sang a les venes. Tierno Galván, pocs anys després, es va deixar enamorar per aquestes místiques i aquestes èpiques i va voler fusionar el seu PSP amb el PC. Raúl Morodo li ho va impedir de mala manera.

Naus de combat en flames més enllà d’Orió... Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes sota la pluja... Blade Runner està més viu que tot això. Els "maletillas" de Quintero, León y Quiroga estan més vius que tots aquests. No en queda, de carbó. No en queden diners per pagar aquestes representacions. No en queda res més que la mística, l’èpica, uns milers de personatges tràgics que viuen en el passat i uns milers de ciutadans cabrejats que s’apunten a aquestes processons, com s’apuntarien a una de penitents xiïtes plens de sang i cridant ‘prou retallades’.
En tota l’esquerra no hi haurà ni una veu que demani, en comptes de subsidis al carbó, un desenvolupament per les comarques mineres?