per Miguel Aznar

De mica en mica es van coneixent les no condicions del no rescat d’aquest gairebé no país, que no calen perquè les no dolentes caixes d’estalvi, agrupades en no dolents bancs, no el necessiten.

Tot i això, la magnanimitat dels pobles del nord, ha decidit de fer-nos un préstec en condicions tan, tan bones que seria de socialistes i perifèrics no acceptar-ho. Però el president de la plastilina ha deixat clar que és ell qui fixa sobiranament el dèficit i les condicions de tot. I el ministre del guindo dona lliçons al president de l’Eurogrup que és una mica curtet, pobrissó. I quan si afegeixen el joker rialler i la secció femenina, tots plegats salven l’euro. Gràcies a ells, que si no...

Gepetto ja no pot distingir el seu fill, entre tants nassos quilomètrics. I el grill parlant, encara que cridi a tots els seus parents de l’estiu, no aconseguirà arreplegar prou veu de la consciència per fer-se sentir per aquest govern i pels que el van votar. L’hecatombe de bocs emissaris pot ser una degolladissa més gran que la de la festa del xai a tot el món.

Alcaldes, paers i batlles, aquest estiu, als vostre pobles, quan a la nit sentiu els grills que canten a la lluna, no els menyspreeu, com Machado; més aviat penseu que són veus de la consciència i prometeu a vosaltres mateixos i als vostres conciutadans que no sereu pinotxos, que ja en tenim prous, de pinotxos, a Espanya.