per Miguel Aznar

En els temps dels que vull parlar (ara que ha passat l’onada de la Roja) els que en sabien (i deien ‘out’, i ‘fault’, i ‘freekick’, i que volien ‘revenge’) només acceptaven el ‘football’ escrit d’aquesta manera.

Als anys cinquanta, alguns fills de casa, bé, amants del ‘sport’, jugaven amb un bon nivell de qualitat. ‘Coco’ Marcet, de la nissaga dels tèxtils d’aquest nom, era interior esquerra de l’Espanyol i va arribar a ser internacional. El vaig tractar temps després quan era un cap comercial a Salvat. Els seus companys li deien ‘A-cómo-vamos’ perquè, al mig d’un partit de la selecció, es va girar a un company i li va preguntar: “Oye, ¿a cómo vamos?”.

No hi ha dubte que avui el nivell d’exigència és molt superior. Però aquest estil de jugar amb alegria, divertint-se, amb bon ambient, amb les criatures sortint al camp amb els pares, sense trampes (ni mans de déu ni dits a l’ull), respectant a l’altre...  és capaç de reconciliar amb el ‘football’ als que ho vàrem abandonar far més de mig segle.