HISTÒRIES D'ALCALDE

Des d’Alcaldes.eu us volem recomanar un llibre que recull perfectament la nostra essència així com l’objectiu de la nostra plataforma: l’intercanvi d’idees, d’experiències, i, sobretot, històries d’alcaldes i alcaldesses, per contribuir a millorar el servei de les persones protagonistes de la vida política municipal. Un llibre que arriba 40 anys després de les primeres eleccions democràtiques que farien alcalde de Girona Joaquim Nadal (3 d’abril de 1979).

“Històries d’alcalde”, de Joaquim Nadal i Farreras, recull una seixantena d’històries i anècdotes d’un alcalde “històric”, no només pels anys que va estar al capdavant de l’Ajuntament de Girona, concretament vint-i-tres, sinó també per tot el que va fer per una ciutat que va transformar en una capital dinàmica i moderna projectada al món. No estan totes les històries que Nadal va viure durant aquells anys però sí una bona tria extreta dels seus dietaris i escrites ‘a raig’ en 10 dies, en jornades de 10 i 12 hores a l’Alta Cerdanya.

Nadal deixa clar en el mateix llibre que “no són unes memòries” i diu que “un dia escriuré unes memòries d’aquests anys. Però de moment hi dono llargues i deixo passar el temps comptant, potser intensament, que la vida em proporcionarà una colla d’anys més i que això em permetrà acabar complint el meu reiterat compromís”. Nosaltres també esperem que el pugui complir, però mentre aquest moment arriba ens agradaria compartir amb vosaltres, setmana a setmana,  algunes d’aquestes històries, per cortesia d’Editorial Gavarres.

Joaquim Nadal i Farreras
Joaquim Nadal, és un polític català i catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Girona. Del 1979 al 2002 va ser alcalde de Girona, diputat al Parlament de Catalunya de l’any 1984 al 2012,  i del 2003 al 2010 fou el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya a més de conseller de la presidència i portaveu del govern durant el 2006. És membre del consell assessor d’Alcaldes.eu.

CAP 3 | UNA PISTOLA AL MAGATZEM 

El despatx de l’alcaldia estava separat de les altres dependències municipals per l’escala que feia de distribuïdor en el replà principal. Des del replà, a mà esquerra, s’entrava a l’alcaldia i, a mà dreta, s’entrava a les oficines generals de l’Ajuntament. Feia tota la impressió que fossin dos mons a part i que, més enllà de les formalitats estrictes, la part de l’administració funcionava sense esperar l’acció d’impuls de l’alcalde i el consistori. 

El despatx de l’alcalde tenia tres portes i això feia ben evident que si una casa amb dues portes fa de mal vigilar, un despatx amb tres encara més. Una d’aquestes portes comunicava l’accés al rebedor de l’alcaldia directament amb el despatx de l’alcalde, era la porta que feien servir les visites. Una altra porta, al mateix costat d’aquesta, comunicava el despatx de l’alcalde amb el de la secretaria de l’alcalde. I una tercera porta a la paret oposada d’aquestes dues comunicava el despatx de l’alcalde amb la sala de la Comissió Municipal Permanent –ara Comissió de Govern– que tenia l’entrada principal des de les oficines.

La tarda del 19 d’abril, i un cop vaig haver comprovat que al meu despatx no hi trobaria res, em vaig dedicar a inspeccionar el despatx del secretari de l’alcalde, un càrrec de confiança que fins a aquell moment ocupava el senyor José Díaz. Una de les meves feines seria trobar una persona que el substituís. En un extrem d’aquest despatx hi havia un magatzem que vaig explorar a consciència: papers, sobres, escuts de solapa, elements del protocol municipal, obsequis per a les visites, unes carteres de xarol amb documents històrics de la ciutat reproduïts en facsímil per a obsequiar... i moltes més andròmines que ara no seria capaç de reproduir. 

Fins que de cop, els ulls em van quedar com dues taronges quan es van fixar en una pistola que estava guardada en aquell magatzem sense cap dissimulació. La vaig examinar amb prudència, però el meu desconeixement de les armes de foc no em va permetre aclarir gaire res. Em quedava només l’alarma i la intranquil·litat de no saber què hi feia i de qui era aquella arma que en plena primavera de 1979, real i simbòlica, no representava res. Confesso que em vaig quedar amb un punt d’inquietud.

Era del secretari particular de l’alcalde? Per què la volia a l’alcaldia? Podia fiar-me d’una persona que tenia una pistola en el magatzem? De fet, eren preguntes retòriques i tenia clar que jo no volia estar ni cinc minuts amb aquell artefacte allà.

L’endemà, 20 d’abril, vaig iniciar un costum que en termes generals no abandonaria mai més i que havia après del meu pare. Els primers que han de donar exemple a la feina i han de ser puntuals a l’hora d’obrir són els caps. Dit i fet. A les vuit ja era a la plaça del Vi.

Vaig notar com un punt d’excitació i de sorpresa, corredisses i telefonades, i treballadors i treballadores que anaven entrant apressats a l’edifici municipal. L’alcalde anterior acostumava a arribar passades les dotze i el meu nou horari era tota una novetat. 

Amb un sol dia n’hi va haver prou perquè tothom s’adonés que les coses havien canviat.

Quan cap a les nou va arribar el senyor Díaz, ell ja sabia que havia de posar el seu càrrec a disposició i, com que encara no havia pres cap decisió sobre la persona que havia de substituir-lo, li vaig demanar que continués uns dies per assabentar-me de la dinàmica ordinària de l’alcaldia, els contactes, els telèfons, les institucions. 

Però abans no m’havia pas estat de demanar-li explicacions: «Sr. Díaz, ahir a la tarda vaig venir al despatx i remenant en el magatzem vaig trobar una pistola. Vostè sap de qui és i què hi fa aquí?». Ell em va respondre: «És meva. Soc alferes provisional i hi tinc dret». Jo li vaig dir: «D’acord. Se l’ha d’endur a casa seva. No vull armes a l’alcaldia». Aquell matí mateix li vaig demanar al secretari que, mentre jo no trobés una persona de confiança per situar en aquell lloc estratègic, volia que em proposés algun administratiu o administrativa que es pogués fer càrrec del dia a dia.

Així va ser. Al cap d’uns dies el senyor Díaz ja no venia. Durant un temps diverses funcionàries municipals em van ajudar a l’alcaldia, principalment la Conchita Jiménez, fins que em va acceptar la proposta que li vaig fer a la Rosa Maria Udina, que treballava a la secretaria de la Facultat de Lletres de l’Autònoma i que era de la meva plena confiança perquè havíem treballat plegats els anys que vaig ser primer coordinador del departament d’història i més endavant vicedegà de la facultat a Bellaterra.

---