Vostè ha estat alcalde i ara és cap de l’oposició. Com s’afronta el dia a dia d’una campanya electoral en cada situació?
Ser alcalde es quelcom molt bonic i especial, que et posa en contacte amb la gent. Quan ets cap de l’oposició és una altra història. Jo estic en una fase una mica d’any sabàtic. No em tornaré a presentar, però ajudo la gent que es presentarà per part del meu partit per què els vagin bé les coses. Jo he viscut la situació anterior: presentar-me a alcalde i perdre dues vegades, en un moment de gran transformació de la ciutat (després dels Jocs Olímpics i el Fòrum), o presentar-me i guanyar. Ara tinc la visió de la persona que es queda a ajudar a formar un equip d’èxit en les properes eleccions. Un no és alcalde quan vol, sinó quan pot. Jo ho vaig ser el 2011 amb crisi econòmica, un atur del 22% i una situació social molt complexa. El que et planteges quan arribes a ser alcalde en una situació així és quadrar els números i fer que la ciutat sigui respectada a nivell català, espanyol i internacional, i que la gent reconegui la solvència de la ciutat.

Quan vaig arribar, després del Pla Zapatero, havíem acumulat un dèficit de 800 milions d’euros. La primera decisió va ser la de no generar més dèficits i aconseguir pagar tots els proveïdors a 30 dies. Potser sembla el més normal, però aleshores no ho era. I aconseguir solvència per tenir 400 milions per a invertir cada any. Ho vam aconseguir el segon any.

Quants anys calen per mostrar la idea de ciutat que té un alcalde?
En quatre anys no tens temps. Sempre dic que caldrien dos cicles de sis anys. Quatre anys passen molt de pressa. Un dels problemes de Barcelona és l’habitatge. Si tu vols generar sòl, crear un projecte immobiliari, etc... trigues molt. Jo vaig inaugurar totes les coses que havia fet l’alcalde anterior i ara s’inauguren les que vaig fer jo. És molt decebedor. Per això cal una bona organització administrativa. La primera decisió que vaig prendre com alcalde va ser nombrar un gerent, un gerent de debò, no un polític que fes de gerent. 

Va ser el 1979 que se li va despertar la consciència de militància política?
Vaig exercir com a pediatra a la Vall de Hebron. Vaig acabar la carrera el 1971 i, fins al 81, vaig estar a Suïssa. Després vaig anar a la Vall d’Hebron. La meva entrada en política va ser el resultat d’unes eleccions sindicals en què el director de l’hospital va decidir que havíem de presentar-nos i vam crear una candidatura de metges. Hi havia un “sanedrí” de doctors i un dels temes que es va tractar va ser fer el de crear una llista per a les eleccions sindicals, ja que si no “les infermeres s’hi presentarien i guanyarien”, com em van dir. Van cridar-me i em van dir que m’hi havia de presentar. Vaig dir-los que ho faria però no pas en contra de les infermeres sinó juntament amb elles. Vaig dir també que calia fer-ho sota les sigles de CCOO. Em van dir que si estava boig, però l’experiència va acabar sent molt bona. El Col·legi de Metges em va demanar de ser representant dels metges als hospitals. 

Més endavant, al setembre del 1981, el conseller de Sanitat d’aquell moment, Laporte, em va demanar que l’ajudés durant un any. Em va dir que els de Convergència i Unió li feien la punyeta per que era massa comunista. I hi vaig anar. I encara hi soc. De fet, soc el darrer dels polítics actius d’aquella generació, com un dinosaure. No ho vaig buscar. Va ser casualitat.

És cert que dins de la Convergència del 1979 hi han conviscut ànimes diferents, com ara socialdemòcrates i persones de dretes?
Vaig entrar en el partit perquè no era de dretes. Era la suma d’un moviment de gent al voltant del president Pujol, el creador, on també s’hi van sumar Ramon Trias Fargas i la gent del reagrupament socialista. I la suma era la “convergència” de tots ells. I dins del partit hi havia gent lliberal, molts socials-lliberals, molts demòcrates-cristians (encara que no ho sàpiguen) i molts social-demòcrates. Sempre dic que em sento un social-demòcrata, però lliberal en quant a la matèria econòmica.

Vostè ha passat per diversos àmbits polítics: municipi, conselleria, partit, Parlament... Però en l’àmbit municipal les coses van sempre molt ajustades. De vegades tot passa per un regidor de més o de menys...
Crec que el sistema electoral municipal, i no ho dic per que a mi m’hagi anat malament, no és bo. Hi hauria d’haver una segona volta. Si no, es produeixen autèntiques barbaritats. En el cas de Barcelona, on hi ha 41 regidors, si cap partit en suma 21 (la majoria), l’alcalde és la força més votada. I això genera situacions estranyes, i més en els pobles petits. O mirem el cas de Badalona. Son coses difícils d’entendre en política i són denunciables. La política no pot ser això.

L’ombra de la moció de censura municipal ha passat alguna vegada pel seu cap?
No s’ha fet, perquè no sumem. Si suméssim els regidors no trigaríem ni 10 minuts en plantejar-la. De vegades, pel carrer, m’acusen que vaig llençar la tovallola, però el cert es que si truques a Iceta, o a l’altre, o a l’altre, sempre em diuen que no s’hi afegirien. I jo, amb 71 anys i 4 fills i 10 nets no estic disposat a fer el ridícul...

Ens pot dir quina és la cosa que més l’ha entristit del govern Colau?
Hi ha una persona, Quim Forn, que era el president de la Federació de Barcelona i que em va dir que em donaria suport si em presentava. Hem estat junts fins que el van fer Conseller d’interior. El mes trist és que en Quim Forn hagi anat a la presó. Es la millor persona que he conegut. Així doncs, que el Sr. Rabell, o la gent de la PAH, que em van fer la vida impossible en l’oposició, ara no li facin la vida impossible a ningú, em fa ràbia.

Seguim discutint sobre el Tram i la connexió nord-sud de la ciutat. Com ho veu?
El Tram està antiquat. Jo era un defensor del tramvia elèctric, però li ha sortit una competència terrible, que és l’autobús elèctric. Et permet fer el mateix que el tramvia i no genera barreres. Altra cosa és plantejar-se les coses de manera diferent, per exemple: si en comptes de parlar del tramvia, parléssim de fer una Diagonal per a vianants, seria ridícul fer-hi passar cotxes i a sobre posar-hi tramvia. El tramvia suposa ara una barrera tan gran que encara dificulta més les coses. I si posem uns autobusos articulats, la cosa es millor. Jo he defensat sempre el tramvia com a mètode net de transport, però ara n’hi ha un de millor.

Barcelona ha de tenir moratòries d’hotels?
La moratòria de la Sra. Colau l’aplaudeixen els hotelers amb les orelles. Qui té un hotel al Passeig de Gràcia aplaudeix quan si els competidors no tenen possibilitat de posar-ne més. L’habitatge que havia de ser per a l’hotel “Four Seasons” i que ha generat uns apartaments turístics de luxe gestionats per Mandarin ha estat una solució que només genera 20 llocs de treball, mentre que l’hotel en generaria 500. 

El problema de Barcelona és com crear una economia que generi llocs de treball. L’obsessió d’un alcalde que té una ciutat amb un 22% d’atur és crear llocs de treball. Ho has de fer d’una manera que sigui sostenible i segons quin turisme tampoc el vols, com ara el de borratxera o el de comiats de solter. Volem el cultural, el familiar, el de congressos... aquests sí. Ara bé, en el món hi havia una revolució en les tecnologies i volíem ser una referencia en això. Vam impulsar, junt amb la fira, el congrés de les smart cities, el Mobile, creant el City Protocol Society i que Barcelona ho liderés. I em vaig adonar que hi havia possibilitats d’aconseguir-ho el dia que el John Chambers, el president de CISCO, va presentar el cas de Barcelona a Davos com el d’una ciutat exemplar. El que explica aquest senyor no és exactament veritat, però ens va molt bé. I a la tarda d’aquell mateix dia, el Sr. Cameron, primer ministre anglès, també ens va posar com a exemple.

Hi ha qui diu que les noves TIC generen desigualtats. Però crec que la desigualtat més gran es genera quan la ciutat no entra en les noves tecnologies.

Xavier Trias tutelarà el lideratge del PDeCAT?
Jo  ajudaré tot el que pugui i més per tal que guanyi Neus Munté, la nostra candidata. És veritat que l’hem nombrada per fer una bona candidatura, i que si vol la pugui fer transversal. Soc dels que crec que si poguéssim fer una candidatura conjunta PDeCat i Esquerres, guanyaríem. Però ERC no té aquest interès ara. El que no crec és en les coses estrambòtiques que tothom creu que tots poden ser alcaldes. 

Malgrat que els partits estan en situació complexa, jugar a la destrucció de partits i a la creació de moviments, genera uns populismes perversos, com a Itàlia. S’han carregat la democràcia cristiana, el socialista, el comunista, i apareixen coses estranyes com el cinc estrelles, que agrupen persones d’esquerra rabiosa amb gent de dreta rabiosa. Els objectius son no ja ideològics sinó oportunistes. Crec que tothom ha de saber on està dins del mapa polític.

El periodista Eduardo Inda s’ha lliurat de la seva demanda?
És al·lucinant. Un dia em truquen al vespre per dir-me que un periodista publicarà a El Mundo que tinc 13 milions a Suïssa. És una mentida tan grossa que m’hi acabo querellant. I ho he demostrat. Però no s’entén gaire com funciona aquest país. El tipus que mou tot això és Jorge Fernández Diaz amb en Jorge Moragas i Alicia Sánchez Camacho. A ells no els passa res, perquè encara que els hagin gravat en una conversa dient que “em clavaran el rejón de muerte”, no és vàlida com a prova. No els puc fer res i a mes els premien amb un ambaixada i una presidència de comissió. Però contra Inda i El Mundo hi tinc interposada una querella. El judici va ser al febrer i encara no tinc la sentència. Es veu que s’ho pensen una barbaritat. L’advocat em diu que no em posi nerviós. Jo sincerament no vull demanar diners. I si me’n donen, apart de pagar els advocats, els donaré a una entitat benèfica. Però crec que aquest és un tipus de periodisme destructiu i vergonyós. Van publicar un numero de compte bancari i la numeració no correspon amb cap compte meu. És increïble.

També va dir vostè que el darrer cop que va veure a Pujol li va caure l’ànima a terra...
Ell ha sortit i ha reconegut que s’ha equivocat. N’ha fet un reconeixement públic. I em cau l’ànima a terra perquè els meus pares, els meus fills, la meva dona, el conseller Laporte i Pujol son les persones que mes m’he estimat a la vida. I quan una persona que t’has estimat diu que no ho ha fet bé, quedes molt trist. I ara veus que viu en una situació dura i fa molta pena.

Miquel Salvador: què significa treballar en l’administració pública autonòmica o en la municipal?
Soc un  entusiasta de l’administració publica. Hi he treballat com a metge, a Vall d’Hebron. A la gent li dic que es pot sentir molt útil si li agrada el que fa. L’administració  publica catalana ha de fer un esforç per ser competitiva. De vegades ens ha quedat una mica encarcarada i no hi ha la competitivitat que hi hauria d’haver. Veure com la sanitat del país (o l’educació) es transforma és un goig. Jo he viscut la transformació de la sanitat, les universitats, la recerca i tot això és molt important. Satisfà molt haver-hi pogut ajudar. 

Només hi ha una cosa no gaire satisfactòria i que és com et paguen. Crec que haurien de pagar més a partir d’incentius per que la gent s’hi dediqui. Tots els que estudien polítiques els diria que no acabaran ser polítics, que per ser polític cal tenir professió i ser un dels millors de la promoció i que en política no hi ha hores, i això no és bo per a la conciliació familiar. La gent que es dedica en política, en el 99,9% dels cassos, no els passarà el que a mi: que entres de jove i surts de gran. En política generalment hi ets durant uns 8 o 10 anys.

Però hi ha una altra part, que es la feina d’administració. Cal acompanyar-se dels millors, i no és fàcil, perquè primer cal trobar-los i, en segon lloc, perquè generen problemes. Els mediocres no te’n creen, els millors sempre et demanen coses i empenyen. Això genera una cosa important, que és el aprendre a liderar. Un alcalde no transforma una ciutat, però un alcalde ben acompanyat si. L’èxit de Maragall era que generava un ambient especial i que tenia una gent molt bona. Si a un no li agrada treballar en equip, que no s’hi dediqui. Cal ser innovador, empàtic, adonar-se de cap on van les coses al mon, etc.

David Sancho: es nota diferencia entre gestionar en una conselleria o en una alcaldia?
S’assemblen una mica, però són diferents. Una cosa que no sap la gent és que quan et presentes com a alcalde de Barcelona el que fas és una llista de gestors. Això no és com un parlament: els regidors que surten son els que dirigiran els districtes i els sectors. La diferencia és gran entre un parlament i un municipi. Quan fas una llista municipal busques bons gestors (benestar, esport, vivenda...) i si en comptes de sortir-ne 21 en surten 11, tens un problema gran per cobrir les necessitats dels 10 sectros restants amb persones que potser no saben res d’administració pública. Però si et fan conseller de sanitat, pots tenir clar què és el que vols fer.

Remunicipalització o col·laboració publico-privada? Com? Quin és l’element clau de l’èxit?
La gestió i la monitorització. Cal tenir molt clar quin és el model. En sanitat pots dir que tens una xarxa publica d’utilització pública, on hi hagi hospitals públics i institucions no lucratives. La frustració més gran de la meva vida en sanitat ha estat no aconseguir que els hospitals propietats de l’Institut Català de la Salut no tinguessin personalitat jurídica pròpia. Que la Vall d’Hebron depengui de la gestió de l’INSS, es una burrada. I sabeu qui ho impedeix? el Conseller d’Economia, perquè es creu que gastarem més. I sempre li dic que el Conseller d’Economia que creu que es capaç de controlar un hospital és d’una innocència total: si s’acaba el pressupost i han de posar-te un catèter, te’l posen igual, però es deixa a deure.  

Com veu l’equilibri entre gestors i polítics dins d’un govern municipal?
Cal tenir gent que siguin grans professionals i que compleixin, mani qui mani. Jo vaig arribar a l’alcaldia i no vaig desmuntar l’administració socialista. Crec que és molt important que hi hagi un cos de persones professionals, que coneguin la historia de l’administració que puguin aprendre dels errors.