per Miguel Aznar

Quantes vegades hem sentit aquesta bestiesa per proposar que es faci qualsevol cosa inspirada en suposats principis superiors - la Pàtria, la Justícia, la Igualtat... - malgrat que el sentit comú, sota la forma de tossuda aritmètica, digui que no es pot?.

Del ‘39 al ’59 l’economia es va dirigir al estil de l’època, exercint la voluntat política ‘posant-los sobre la taula’. Suárez va situar la voluntat política pel davant de l’economia i va muntar una inflació històrica. Zapatero, quan tenia economistes de categoria, no se’ls va creure, i va preferir que marxessin perquè tenia la voluntat política de que la crisi no existia si es negava i si es combatia amb entusiasme. Rajoy va vendre a la campanya - i es veu que s’ho creia - que té poders taumatúrgics i que tot s’arreglaria quan arribés al poder, es a dir, que amb voluntat política i un parell de xarlatans per economistes cobria l’expedient.

Dons be, tot aquell entramat de vicis de les caixes d’estalvis al servei de la més miserable política de partits ja ha rebentat. Ara ens passen el compte dels milions llençats en projectes estúpids, pagats a consellers incompetents, robats en comissions pels amics i malbaratats en una gestió irracional. El PP té la més gran part de la culpa. Els socialistes, també un bon tros. I els sindicats i els seus amics, que hi eren, cobraven i callaven, no se`n escapen.

Alcaldes, paers i batlles, quan sentiu algú que parla de ‘voluntat política’, toqueu a sometent.