7DIES

Repàs setmanal del 25 de setembre a l’1 d’octubre del 2017
(Temps de lectura aprox.: 3 min.)

893 ferits; 400 col·legis tancats i victòria del sí del 90%

893 ferits; 400 col·legis tancats; victòria del sí del 90% i una generació marcada eternament pels atacs a cops de porra de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per impedir la votació. Aquest és el record que quedarà d’un 1-O del 2017 en el que la ciutadania catalana va decidir sortir al carrer per votar davant l’adversitat; per votar davant la força de l’Estat i per votar amb l’esperança de construir un futur on la nació catalana pugui sentir-se finalment autorealitzada.

Des de Madrid es va titllar el referèndum d’il·legal, unilateral, secessionista i anticonstitucional. Mentrestant, 4.000 agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil dormien al Port de Barcelona esperant el moment d’avançar imparablement per complir la seva missió: evitar que el poble català votés.

L’avenç decidit i imbatible dels cossos de seguretat va simbolitzar la invariabilitat d’un Estat que des del primer dia va fer-se seu el relat de l’aplicació innegociable de la llei. Un Estat que en cinc anys no s’ha assegut a negociar, optant per requisar i atemorir, primer urnes i paperetes, i després alcaldes i mitjans de comunicació.
Durant l’aplicació infal·lible de la força de l’Estat de Dret, la societat catalana va seguir el seu camí, sentint-se cada cop més indefensa i vulnerable, però aferrant-se a l’únic exercici que la mantenia en flotació: el de vot. Els arguments sobre la balança fiscal van quedar sepultats per l’anhel de canvi i llibertat al mateix temps que el Govern central enduria el seu discurs. Finalment, les mostres de violència dels cossos policials espanyols contra els ciutadans catalans, van representar l’últim esgraó d’una escalada de violència, primer física i després verbal, que va aconseguir unir encara més els nacionalistes catalans, que durant tota la jornada van fer llargues cues per omplir les urnes, amb la por de patir en qualsevol moment les càrregues policials, por alimentada per vídeos compartits a les xarxes de gent gran sagnant i cops de porra indiscriminats.

Tot i això, com deia el politòleg Eric Hobsbawm a ‘Història del S. XX’, el que més uneix a una població és un enemic comú, i durant l’1-O es va veure com un actor concret va arremetre contra la població catalana, que es va mantenir unida per defensar les urnes. Així mateix, aquest sentiment d’unió no serà fútil, sinó que romandrà, amb major o menor latència, en el cor del nacionalisme català.

Al mateix temps, seguirem veient durant les pròximes setmanes els últims sotracs d’aquest conflicte que corre el risc d’enquistar-se fins a generacions futures. 712 alcaldes seguiran sent investigats per la fiscalia i cridats a declarar; dimarts es convocarà una vaga general i durant el Ple del Parlament, que es durà a terme durant el dimecres i el dijous, Carles Puigdemont, president de la Generalitat, presentarà la petició de la Declaració Unilateral d’independència.

A aquesta situació s’hi va arribar després d’una setmana en la que els joves universitaris catalans van manifestar-se a favor de la independència; en la que diversos alcaldes van ser citats a declarar davant la fiscalia i en la que el Ministeri d’Interior va demanar el control del cos de Mossos d’Esquadra, que s’hi van negar. Una setmana en la que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, va demanar suport a 27 alcaldes d’Europa, així com Neus Lloveras i Miquel Buch, presidents de l’Associació de Municipis per la Independència i l’Associació Catalana de Municipis, demanaven el suport de les 100 ciutats més grans del món. Alhora, centenars d’Ajuntaments catalans van haver de suspendre els seus plens municipals sobrepassats pels esdeveniments, i alcaldes com Nuria Marin, alcaldessa de L’Hospitalet, van enfrontar-se a les forces policials per defensar la integritat física dels seus veïns.

Per últim, aquests fets reforcen que la violència no és mai la solució, que Catalunya és un poble pacífic i que la democràcia no té aturador. Els resultats podran interpretar-se com el quasi 45% de participació amb un 90% a favor del sí, o bé com la necessitat de canvi en una relació fallida que fins ara ens ha dut cap al conflicte i la repressió.

per Gabriel Navales
politòleg.