Al mateix temps que veiem com es redueixen aquest tipus d’iniciatives participatives i com està minvant la capacitat de les administracions públiques per fer front als problemes col·lectius, observem, també, que estan emergint des de la ciutadania, des de la societat civil organitzada, noves formes de resolució dels problemes col·lectius a través de la col·laboració, la solidaritat, el voluntariat, l’autoorganització i l’autogestió.
 

 

Apareixen, en aquest context, noves veus que aposten per un model de democràcia més radical, més directa, més real, entenent la participació ciutadana com una pràctica quotidiana a través de la qual transformar les nostres vides i el nostre entorn. Des d’aquesta perspectiva, es contraposa l’interès general (defensat tradicionalment per les institucions públiques) als interessos col·lectius, argumentant que aquests últims, tot i que no són majoritaris, són també interessos comuns, compartits entre diversos ciutadans que poden col·laborar entre ells pensant amb una lògica col·lectiva i no merament individual. Emergeixen, així, valors alternatius als dominants en l’època precedent: es comença a parlar de l’interès comú i col·lectiu en lloc de l’interès individual, de col·laborar en lloc de competir, de l’accés als recursos en lloc del seu simple ús i apropiació...

 

 

Per de nir aquestes pràctiques participatives, diversos autors estan utilitzant el concepte innovació social, que la mateixa Comissió Europea de neix com a «noves idees (productes, serveis i models) que satisfan les necessitats socials (amb més e ciència que les seves alternatives) i que, al seu torn, creen noves relacions socials i col·laboratives.» En termes generals, doncs, la innovació social fa referència a processos i pràctiques cooperatives, de base ciutadana, amb un marcat caràcter de servei públic que milloren les anteriors solucions als problemes socials (Chambon et al., 1982; Phills et al., 2008). Es tracta, per tant, de formes de participació que sorgeixen des de la ciutadania amb la voluntat de donar respostes a qüestions de naturalesa col·lectiva (Moulaert et al., 2013).

 

Aquestes noves pràctiques participatives noves tenen les característiques següents:

 

Participació per mobilització: aquestes «noves» formes de participació política des de baix es fonamenten en una determinada visió del món, comparteixen preocupacions i objectius i, en conseqüència, busquen tenir una incidència sobre l’esfera pública. Moltes d’aquestes pràctiques de participació política busquen pressionar els poders públics i incidir en l’agenda política i en les polítiques públiques.

 

 

Participació acció: al mateix temps, moltes tenen una lògica clarament implementativa i busquen resoldre els problemes col·lectius que les administracions públiques no són capaces de solucionar. Es tracta, per tant, de formes de participació orientades a l’acció, habitualment a través de projectes i pràctiques concretes.

 

 

Iniciativa ciutadana: les pràctiques d’innovació social sorgeixen de la iniciativa de la ciutadania, prèviament organitzada o que s’organitza al voltant d’un objectiu compartit. Tot i que algunes d’aquestes pràctiques es desenvolupen al marge dels poders públics o contestant-los, moltes vegades busquen (o necessiten) la seva col·laboració.
 

Col·laboració: aquestes noves formes de participació política fugen de la jerarquia i tenen un caràcter horitzontal i compartit. No obstant això, el factor més característic és que s’estructuren a partir de la col·laboració entre ciutadans que comparteixen preocupacions, visions, objectius... Parlem d’actors i ciutadans que es relacionen i col·laboren entre ells perquè tenen un objectiu comú (la gestió d’un espai buit, la producció d’aliments en horts urbans, la comercialització d’energia verda, la satisfacció de necessitats alimentàries de la població més desafavorida o la lluita contra els desnonaments).

 

 

Apoderament: una de les característiques d’aquestes pràctiques d’innovació social és que de vegades aconsegueixen apoderar la ciutadania i, en conseqüència, poden promoure canvis en les relacions de poder preexistents. Això succeeix quan, més enllà d’assumir responsabilitats implementatives, les pràctiques innovadores tenen a veure amb la presa de decisions col·lectives i tenen una incidència signi cativa en la gestió dels afers col·lectius.

 

 

Alguns petits municipis, però, ens adverteixen que la innovació social no es produeix a tot arreu. De fet, tampoc en els municipis més grans les pràctiques d’innovació sorgeixen de la mateixa manera en tots els barris. Així, hi ha determinades condicions, com poden ser els impactes de la crisi en els diferents territoris o l’existència d’un teixit associatiu previ, que poden facilitar o di cultar el sorgiment d’aquestes iniciatives.

 

 

Aquest fet posa en relleu el debat sobre l’abast de la innovació social i evidencia que sovint són pràctiques micro, a petita escala, que no tenen capacitat per garantir un servei per a tota la població, sinó únicament per a aquells que tenen la capacitat per organitzar-se i mobilitzar-se.

 

 

A partir de l’anàlisi de la situació de la participació al món local, hem identi cat cinc grans reptes i necessitats que, al nostre entendre, podrien contribuir signi cativament a fer de la participació ciutadana un element central en la cerca de noves respostes per als nous problemes de la societat actual. Són els següents:

Recollim, a continuació, les aportacions principals fetes en els diferents grups de treball amb experts del món local (tècnics i electes) i del món acadèmic, amb l’objectiu d’avançar cap a una nova manera d’entendre les relacions entre l’administració i la ciutadania en l’actual context de canvi.

 

S’ha tendit a associar la participació ciutadana a un tipus d’espais de participació molt concrets (òrgans estables de participació i processos participatius) que han reproduït unes metodologies i unes maneres de fer també molt especí ques. Les noves experiències participatives que estan començant a impulsar alguns ajuntaments, però, no responen a les lògiques d’aquests instruments, i, al mateix temps, les pràctiques d’innovació social que hem descrit més amunt tampoc no acaben d’encaixar amb aquestes dinàmiques (Bonet-Martí, 2014).

 

Ampliar el ventall de pràctiques participatives que els ajuntaments cataloguin com a tals ajudaria a aconseguir una major con uència entre aquelles dinàmiques pròpies de la institució i aquelles que són pròpies de la societat civil. De fet, en alguns casos pot ser que estiguem parlant de pràctiques que fa temps que alguns ajuntaments estan impulsant (com ara la cogestió d’equipaments municipals o la col·laboració amb organitzacions socials en la prestació de determinats serveis), però que fins ara no sempre entraven dins del catàleg de pràctiques municipals de participació ciutadana. Una perspectiva més àmplia del concepte, a més, facilitaria l’aparició de fórmules innovadores i permetria que la societat civil pogués tenir un rol de major centralitat en aquestes experiències.

 

 

Aquest element és de gran rellevància perquè suposa un canvi de paradigma. El nou paradigma participatiu, en canvi, sense haver de renunciar a les pràctiques de participació institucional pròpies del vell model, preveuria nous formats de participació en què la ciutadania i les organitzacions de la societat civil es coresponsabilitzarien de la provisió de solucions als problemes col·lectius, assumirien un rol implementatiu i, al mateix temps, es relacionarien en condicions d’igualtat entre ells i amb l’Administració pública. D’aquesta manera, es difuminaria la frontera entre la participació institucional i la participació no institucional. Les administracions públiques, doncs, incorporarien dins el seu catàleg de pràctiques participatives les diverses formes de col·laboració amb pràctiques participatives sorgides i/o desenvolupades fora de les institucions públiques. Es passaria, així, d’una participació basada en el «demani’m, que jo, com a govern, ja proveiré» a un nou model de participació basat en la lògica del «com ho podem fer, junts, per donar respostes als problemes del nostre municipi».

 

Més enllà de de nir les pràctiques de participació institucional des d’aquest nou paradigma, no podem obviar els riscos i els reptes que planteja un nou escenari en el qual s’assumeix que els poders públics perden el seu rol de centralitat.

 

Apuntàvem que hi ha una necessitat de rede nir, concretar o aclarir, en un sentit més ampli, quines són aquelles pràctiques que poden ser enteses per les administracions locals com a pràctiques de participació ciutadana. Potser, en lloc de buscar una nova de nició compartida que difícilment satisfarà tothom, cada ajuntament s’hauria d’ubi- car en aquest nou context de nint la seva pròpia manera d’abordar les relacions entre l’administració i la ciutadania, i interrogant-se tant sobre els formats com sobre els destinataris de la seva nova estratègia participativa.

 

Al mateix temps que rede nim la participació al món local ampliant el concepte amb noves pràctiques en el marc d’un nou paradigma participatiu, hem de ser conscients del risc de banalització del concepte. En aquest sentit, hi ha tres elements de la participació ciutadana que són clau. Primer, i molt obvi, per poder parlar de participació ciutadana, la ciutadania, organitzada o a títol individual, hi ha de tenir un rol actiu i rellevant. Segon, la participació es produeix sobre qüestions de caràcter públic, entenent el que és públic com el que és col·lectiu, més enllà del marc institucional. I tercer, a través de la seva participació, les persones incideixen en la resolució d’un problema de naturalesa col·lectiva, incideixen en els resultats, ja sigui aportant elements de di- agnosi, fent propostes, prenent decisions o implementant solucions. La participació, per tant, ha de tenir a veure amb «formar part» de la resolució d’un problema col·lectiu. Això es pot materialitzar de moltes maneres. En el context actual, les pràctiques següents podrien ser concebudes, per part de les administracions locals, com a pràctiques de participació ciutadana:
 

• Òrgans estables de participació

• Processos participatius o altres instruments de participació ad hoc

• Mecanismes de democràcia directa

• Pràctiques i xarxes de coproducció de polítiques públiques

• Escolta activa de les xarxes socials

• Millora dels serveis públics a partir dels inputs actius de la ciutadania
•...

Lògicament, cadascuna d’aquestes pràctiques pot donar resposta a objectius ben diferents i, per tant, a diferents maneres d’entendre la participació: escolta activa, informació, diagnosi, proposta, rendició de comptes, millora de serveis i de polítiques públiques, presa de decisions, votació, deliberació, implementació... A vegades, algunes d’aquestes funcions poden ser contradictòries entre elles i a vegades poden ser complementàries. Precisament per això cada ajuntament ha de de nir el seu propi model de democràcia participativa i ha de desplegar aquells instruments que millor responguin a la seva manera d’entendre la participació.