– Hem de treballar i debatre nous mecanismes electorals per tal d’apropar encara més la política a la ciutadania.
 

– En aquest sentit, hem de poder debatre i consensuar el sistema d’elecció de l’alcaldia, amb tots els seus elements; es pot plantejar, per exemple, la possible elecció directa dels alcaldes, si es considera que això pot reforçar la seva autoritat i legitimitat democràtica, o treballar mecanismes alternatius per assolir un objectiu similar, tenint en compte les diverses realitats municipals del nostre país, i tenint en compte la necessitat dels diversos candidats de construir equips equilibrats que permetin governar el municipi amb garanties, si obtenen el suport ciutadà necessari.
 

–Complementàriament, s’ha de poder debatre un sistema d’elecció de doble volta en l’elecció directa dels alcaldes, que permeti augmentar el seu suport, legitimar i donar estabilitat als equips de govern, i validar els pactes amb els vots dels ciutadans.

–La llista més votada ha de poder governar.

 

–Cal reforçar el paper executiu de l’alcaldia i de la presidència per tal que l’òrgan plenari estableixi les línies d’actuació política i administrativa i exerceixi el control dels altres òrgans de l’ens local, en particular a l’ajuntament.
 

–Cal reforçar el paper de l’oposició com a controller del govern amb àmplies facultats d’accés a tota mena d’informació de l’ens local i de tots els seus ens instrumentals, i cal definir el rol dels regidors no adscrits.
 

–Per millorar l’estabilitat sense perdre exigència en el rendiment de comptes, es pot valorar l’establiment de mecanismes com, per exemple, que el consell municipal pugui cessar l’alcaldia, però només amb una majoria qualificada de dos terços. En qualsevol cas, això suposaria que el quòrum per destituir l’alcalde/essa no seria el mateix que el necessari per a la seva elecció, el que s’ha de ponderar igualment.
 

–Cal trobar mecanismes d’elecció propis per a les nostres grans ciutats, que permetin apropar encara més la ciutadania als seus representants tenint en compte les seves realitats específiques; en aquest sentit, s’hauria de poder donar opció, si el plenari municipal corresponent ho considera necessari, a l’elecció directa dels seus regidors de districte o barri –segons la realitat i la terminologia pròpia de cada ciutat, i/o dels seus consellers de districte, si escau. 

 

–Totes les institucions locals han de ser d’elecció directa de la seva ciutadania, tal com diu la Carta Europea de l’Autonomia Local; per tant, cal que les noves vegueries, com a institucions locals de caire polític, siguin d’elecció directa per part de la ciutadania.
 

Sota aquesta definició prèvia, hi ha aspectes concrets que han de ser objecte de definició, com serien els drets i deures dels electes, no tan sols com a fórmules buides de contingut, sinó avançat en l’establiment d’un codi ètic dels electes, l’incompliment del qual pugui suposar responsabilitats. En relació amb aquest extrem, caldrà definir si l’incompliment d’aquests drets i deures s’ha d’articular en l’àmbit d’una relació de subjecció especial, en ocasions anomenada de caràcter disciplinari, que pugui arribar al cessament de l’òrgan corresponent o, fins i tot, a

l’establiment de responsabilitats que puguin arribar a ser de caràcter econòmic.
 

Aquesta possibilitat actualment es troba articulada al voltant de la responsabilitat comptable, tot i que l’exclusivitat de la jurisdicció comptable en aquesta matèria, ubicada a més amb caràcter exclusiu i excloent en el Tribunal de Comptes, fa que no sigui una veritable actuació de control i, pel contrari, en algunes ocasions, es converteixi en una actuació aleatòria.
 

En aquest sentit, caldria delimitar el model de responsabilitat que volen exigir als nostre electes, i l’òrgan davant del qual es pot articular el règim d’incompliments d’aquests, fugint, en la mesura del possible, del fet que la capacitat decisòria es trobi en la mateixa entitat local, ja que, en cas contrari, el que ha de ser un control jurídic es podria convertir en un control polític, o en un camp de batalla en què els diferents grups articulessin els seus conflictes polítics sota una aparença de control legal.
 

Igualment, caldrà veure l’encaix de diferents òrgans de control extern, com ara l’Oficina Antifrau de Catalunya, en la funció de vetllar per un adequada actuació ètica de l’electe.
 

Àmbits igualment significatius són els corresponents al règim d’incompatibilitat, repensant les incompatibilitats dels electes locals amb l’exercici de funcions en òrgans de l’Administració de la Generalitat o estatutaris, les limitacions temporals o de jornada que es poden establir, i avançar en l’establiment d’un règim d’incompatibilitats clar que sigui aplicable als electes, i que s’entengui al marge del que és el règim d’incompatibilitats del personal al servei de l’ens local.
 

També s’ha de treballar en la determinació del règim de retribucions i indemnitzacions, delimitant de manera clara els conceptes i, si es considera convenient, els límits en les retribucions i en les indemnitzacions a percebre. En aquest cas, caldria parametritzar els límits que haurien de servir per delimitar l’abast de les retribucions, probablement en relació amb la població del corresponent ens local, però, al mateix temps, caldria tenir en consideració altres elements com ara l’estructura retributiva de la mateixa entitat. En qualsevol cas, si la llei no estableix

una limitació expressa i concreta, hauria de preveure com a mínim la possibilitat de limitació d’aquests emoluments. 

 

En la línia de la legislació de la transparència, s’han de regular les declaracions i registres sobre interessos i sobre els béns patrimonials dels alts càrrecs locals, els paràmetres a emprar i la publicitat a realitzar d’aquestes dades, als efectes de conciliar adequadament els principis de transparència en la gestió, amb la protecció de dades de caràcter personal.
 

Finalment, caldrà assumir la regulació dels grups municipals i grups polítics, l’estatut jurídic d’aquests grups, el que requerirà avaluar si s’ha d’assumir una regulació legal més intensa o, al contrari, atribuir al reglament orgànic corresponent la seva delimitació. També s’ha de valorar si es considera necessari regular el transfuguisme, no tan sols en relació amb les limitacions d’aquesta figura a l’hora de poder censurar la funció de l’alcalde, sinó també ponderar si s’ha de regular de manera més exhaustiva la figura o, al contrari, prioritzar el dret a la permanència en

el càrrec. En aquest sentit, la regulació hauria d’incloure la definició legal de la figura i les conseqüències que se’n poden seguir.
 

D’altra banda, la participació de la ciutadania és igualment rellevant en la presa de decisions per part dels òrgans administratius. I no es tracta tan sols de l’establiment efectiu de mitjans de participació, sinó de garantir que tot allò que sigui aportat en la fase de participació pública sigui avaluat pel responsable de l’aplicació de la norma, i s’incorpori de manera efectiva al procediment de presa de decisions.
 

 

 

Al marge de l’organització política i el règim dels electes, cal tenir present igualment la necessària regulació del sector públic local, les estructures organitzatives addicionals a les existents, com seria l’establiment d’òrgans territorials de gestió desconcentrada, delimitant els criteris de creació d’aquests i si la capacitat de creació d’aquests òrgans, o de qualsevol altre, dotat o no de personalitat jurídica, és competència total i absoluta dels ens locals, requereix o no la intervenció d’un òrgan extern al propi ens local en determinats supòsits (com seria la intervenció actual del Govern de la Generalitat en determinats supòsits) o, al contrari, caldria reconèixer la competència absoluta de l’ens local, tot i que parametritzant uns criteris legals de justificació de la forma, necessitat de la seva creació, i eficiència en la despesa, que actuessin de manera apriorística a l’hora que l’ens local vulgui crear un ens. En resum, sota el principi de la racionalització del sector públic caldria definir quins són

els instruments, criteris, regles o principis a emprar per la creació d’òrgans i, al mateix temps, qui seria l’encarregat o competent per implementar-los.
 

- règim especial i de capitalitat de Barcelona

- municipis de gran població

- municipis en règim de consell obert

- entitats municipals descentralitzades

- altres
 

Caldrà procedir a la seva revisió, delimitar quines són les particularitats que derivarien d’aquests règims, quins serien els paràmetres per al seu establiment i el procediment per a la seva declaració, conjugant els diferents béns jurídics a protegir a l’hora de prendre la decisió.
 

Igualment, caldrà donar especial relleu a les característiques dels municipis com els d’alta muntanya o els turístics, i delimitar la capacitat que tenen per, atenent a aquesta singularitat, establir condicionants propis i diferenciats als dels municipis en règim general. En resum, delimitar el marge de maniobra de què disposa el municipi a l’hora de configurar el règim propi.
 

Àmbit de la funció pública i de personal
 

A l’hora de prestar els serveis a la ciutadania, és indispensable disposar de les persones adequades en els llocs adequats, amb els coneixements i habilitats necessaris per a una correcta execució. El grau de motivació i compromís amb el treball és un dels factors més importants per assegurar que s’obtindran els resultats esperats de forma eficient. La inversió en capital humà és, doncs, una necessitat que

ha de ser gestionada adequadament. 

 

En el món local del futur cal que es pugui definir una estratègia global en la qual les polítiques d’adquisició, de formació, de promoció, d’avaluació i de recompensa es combinin de forma coherent i es reforcin mútuament. I, sobretot, és necessari poder premiar o donar incentius per tal de generar la motivació que aporti sentiment de pertinença i orgull per la feina feta. Els ajuntaments han de poder ser les administracions en què els objectius que es plantegin siguin més fàcils d’aconseguir, ja que la proximitat de les demandes socials i la capacitat d’incidència de les seves accions són de major impacte i immediatesa.
 

L’articulació de polítiques de recursos humans en matèria de reclutament, selecció, avaluació, mobilitat, promoció o salaris ha de ser coherent amb els resultats obtinguts, la predisposició, la vàlua personal i els coneixements acreditats.
 

Les administracions municipals han de tenir la capacitat necessària per consolidar al seu interior una funció de recursos humans capaç d’impulsar i articular polítiques de personal dotades de valor estratègic. La gestió de les persones ha de ser vista, en aquest sentit, com una funció directiva. Els responsables de cada unitat han d’assumir el protagonisme en les relacions amb les persones que treballen en la

seva esfera d’autoritat.
 

En matèria de gestió de recursos humans, ens trobem amb el problema de la uniformitat que propugna el marc legal vigent. La gestió dels recursos humans del món local ha de poder evitar la rigidesa i les pautes uniformitzadores. El món local disposa de lògiques molt diferents i canviants que cal gestionar sense cotilles.
 

La flexibilitat i l’adaptabilitat són conceptes clau en el personal públic i alhora els reptes més importants de la gestió dels recursos humans.

Igualment rellevant és la mobilitat dels funcionaris que integren les administracions públiques catalanes, els quals han de gaudir del dret de participar en processos de provisió adequats a la seva condició i al mèrit i capacitat acreditat i, d’altra banda, aquest dret ha d’articular-se amb condicions efectives de mobilitat, sense perdre de vista la relació primària a mantenir o conservar amb l’administració d’origen.
 

Finalment, la diferenciació entre funcionari i personal laboral, tot i que respon o s’articula al voltant de les funcions a desenvolupar, ha de ser revisada amb la finalitat de depurar o concretar el que cadascun dels dos tipus d’empleats públics pot desenvolupar i, simultàniament, s’han de trobar punts o nexes en comú que permetin, a diferència del que passa ara, que tots dos règims participin d’elements definitoris comuns.
 

Igualment, dintre d’un procés de revisió de la funció pública local, s’han d’establir mecanismes d’avaluació continuada de l’empleat públic, que permetin garantir la continuïtat en la qualitat del servei al llarg del temps. 

 

Els aspectes a tractar més rellevants han estat enumerats en la part inicial d’aquesta ponència.
 

–La classificació del personal al servei de l’Administració local, amb especial consideració a la delimitació del personal interí, les funcions o supòsits en què poden ser nomenats, i l’establiment de límits que evitin la consolidació de la figura en relació amb una persona en concret, com a conseqüència de la seva dilatació en el temps, i l’eventual adopció de mesures arran de l’extinció concreta de la relació de servei.
 

–Una delimitació més clara del personal eventual, no tan sols en relació amb el nombre, sinó especialment en relació amb les funcions que poden desenvolupar, als efectes de delimitar de manera clara el que són funcions de confiança i assessorament, sense que intervinguin en la presa de decisions estrictament administratives.
 

–El règim del càrrec directiu local, els requisits o la titulació necessaris per accedirhi, el procés de selecció i l’avaluació de mèrits (fins i tot introduint un òrgan extern i independent per a la seva selecció) i la delimitació entre càrrec de confiança de designació política i càrrec directiu, el qual, a diferència del primer, hauria de gaudir de certa autonomia de gestió i, fins i tot, s’hauria d’avaluar l’establiment d’una relació especial garantida en la seva durada, sense perjudici de l’establiment de mesures de control i avaluació de les seves funcions, que poguessin conduir a una eventual substitució.
 

Igualment, caldria procedir a delimitar les funcions directives de les estrictament administratives, així com l’articulació o l’encaix de la figura en el que són estrictament funcions administratives.
 

Caldria tractar també el que són funcions públiques necessàries en els governs locals, la seva prestació per part del cos d’habilitats nacionals, i les singularitats d’aquest cos especial, tant pel que fa a l’exercici de les seves funcions, com a la selecció per part del corresponent ens local, la retribució i els mecanismes d’ocupació del lloc, en el cas que aquest estigui vacant o temporalment sense ocupar.
 

Finalment, caldria regular l’estatut del personal al servei de l’Administració local, els seus drets i obligacions, així com les responsabilitats que assumeixen com a conseqüència d’eventuals incompliments.
 

Conclusions
 

–S’ha de valorar si s’ha de procedir a una aproximació gradual de l’estatus legal entre funcionaris i laborals; si s’ha d’anar cap a un règim laboral amb unes especials  garanties, que superi l’actual immobilitat funcionarial. I això es pot fer de manera no traumàtica, sempre respectant els drets adquirits dels actuals treballadors locals.
 

–Cal aconseguir una aproximació més gran dels sous dels empleats públics amb els seus equivalents al mercat local de treball, amb la finalitat de garantir una ocupació pública de qualitat i suficientment retribuïda.
 

–Hem d’aconseguir que l’accés a la funció pública local es faci mitjançant unes proves de competències professionals reals, vinculades també a períodes llargs de prova i aprenentatge que permetin demostrar i consolidar els coneixements, i garantir la selecció del millor personal per dur a terme les tasques.
 

–Cal avançar més en l’àmbit de la gestió, respectant la normativa, però millorant en eficàcia i eficiència, i buscant nous referents en administracions d’altres països avançats.
 

–El sistema de gestió administrativa s’ha de simplificar i accelerar, canviant les lleis per eliminar tots els sistemes de control burocràtic formalista, amb més flexibilitat i adaptació, i mantenint el seu caràcter garantista.
 

–S’ha de poder establir un sistema de gestió gerencial en municipis de més de 5.000 habitants.
 

–La fiscalització s’ha de fer amb una autoritat independent de les institucions locals, dependent del Parlament o bé del Govern de Catalunya, amb un ampli poder d’auditoria i d’inspecció interna de totes les administracions, i amb plans d’inspecció en profunditat amb tècniques de mostreig i sistemes de control ben estandarditzats per evitar la discrecionalitat. Aquesta autoritat ha de poder oferir alhora propostes de

millora a les nostres institucions locals.
 

–La fiscalització haurà de dedicar-se menys als formalismes i tràmits i més a l’eficàcia, l’eficiència, la igualtat d’oportunitats, la transparència i els altres valors públics bàsics. Cal tendir a igualar el control previ a l’adjudicació i el control posterior sobre allò adjudicat, amb personal dedicat a controlar l’execució dels contractes.
 

–Necessitem un sistema de direcció pública professional: ens cal una legislació que permeti estructures més àgils, que doni als directius públics responsabilitat i als governs locals capacitat efectiva per dirigir-los.
 

–Els alcaldes han de tenir dret a nomenar gerents i directius, però el ple ha d’examinar en públic la seva experiència, coneixements i mèrits, amb entrevistes i debats.
 

–Els funcionaris han de ser dirigits estratègicament pel govern municipal, amb un comandament immediat executiu de caps professionals responsables dels resultats i del rendiment del personal a càrrec seu. 

 

–Tant els directius i caps com els funcionaris han de poder ser acomiadats per baix rendiment i per errors greus, amb sistemes de control que impedeixin l’arbitrarietat.
 

–Cal repensar les figures i la formació dels actuals habilitats nacionals: secretaris i interventors.
 

a) Predominin en el seu terme activitats mineres, geològiques, marines o energètiques.

b) Tinguin característiques pròpies en relació amb l’àmbit material de la regulació sectorial.

c) Hi concorrin altres circumstàncies objectives que ho justifiquin, i especialment quan tinguin problemes estructurals de viabilitat econòmica.
 

* A la propera edició (26 de maig) publicarem l'Àmbit de treball número 3: Relacions intergovernamentals